La frase detallista dels dimarts XIX «amb una reflexió en veu alta»




Era el dimarts 16 d'agost del 2011. Ens trobàvem a Coppet al cantó de Vaud, en plena ruta del Llac Léman entre Ginebra i Lausanne. El rellotge de la càmera de fotos marcava les dotze i trenta-un minuts d'un migdia calorós i assolellat. Érem quatre amics, dos nois i dues noies, en Gerard i en Bernat (un servidor), i l'Adela i la Marta, que gaudíem del segon dia de viatge. Havíem decidit fer camí a Suïssa. La veritat és que, d'una banda, els havia parlat tant del país helvètic que tenien moltes ganes de visitar-lo i, de l'altra, un servidor volia impressionar a la Marta, qui havia acordat tant amb en Gerard com amb mi acompanyar-nos, perquè era la noia que m'agradava en aquell moment. 

De fet, siguem sincers, el viatge era l'excusa idònia perquè, d'una banda, en Gerard pogués avançar amb l'Adela i, de l'altra, un servidor progressés amb la Marta. Quins temps aquells! Han passat 9 anys i aquells quatre amics que un bon dia partien cap a Suïssa amb un bon grapat de somnis, de moments i d'experiències per compartir ja no es parlen. Diuen que el temps posa les coses al seu lloc. Segurament estava escrit en algun lloc que en Bernat, en Gerard, l'Adela i la Marta, ni més ni menys que nou anys després ja no es parlarien. Aleshores tant ells com elles eren molt bons amics. 

De la mateixa manera que mai existirà una segona oportunitat per poder causar una bona primera impressió, tampoc mai serà possible mantenir una planta florida si no es rega, absolutament, cada dia. 

Sigueu molt, i molt, feliços! 

 

..          




Comentaris

Entrades populars